Hi havia una vegada un país petit que estava dintre d’un
altre més gran en quan a extensió territorial i població. Per diferents
interessos aquest país gran li ha impedit durant molts anys al país petit que
deixi de formar part, ja que és un dels que més aporta econòmicament i dels que
menys rep després quan es reparteix.
I van passar molts i molts presidents per aquest país petit,
votats per una majoria de gent o posats a la força gràcies als jocs electorals
de que no hem guanyat però si ens ajuntem tres sumem més que el que ha
aconseguit més vots.
Així doncs, primer es va passar per un senyor que va estar
al poder anys i anys, que estava al capdavant del partit que ara mana
actualment. Doncs bé, aquest senyor, ara que té la seva paga considerable per
la seva feina al capdavant del país petit, aconseguida després d’abaixar-se els
pantalons durant anys i anys respecte al govern del país gran, passant
olímpicament del que era millor per al país petit, passant de les injustícies
respecte el país petit i mirant cap a un altre lloc, sempre i quan li anés bé a
ell i al seu partit, ara resulta que amb la paga assegurada i jubilat sense cap
obligació i amb tots els privilegis possibles per haver estat president de la
generalitat d’aquest país petit, ara està fent un tour pels mitjans catalans,
fent campanya a favor de la independència. Ara que ell no té res en joc i ho té
tot fet com aquell que diu, és més independentista que ningú, va estar 23 anys
al govern i que no va fer ni un moviment en aquest sentit, un senyor que va
estar empresonat per antifranquista i que després no va tenir el menor
inconvenient en fer de puta i de ramoneta com diu ell ara. Parla de valentia,
però resulta que ho fa quan no té res a perdre.
Després es va passar a un govern format per tres partits
polítics de ideologies ben diverses, que van ajuntar-se sense cap mirament
només per a que no estigués manant el que va guanyar segons el que va voler la
societat catalana. Aquests tres partits, evidentment van buscar la cadireta i
els seus interessos partidistes i personals dels que manaven als diferents
partits. Alguns partits d’aquests, fins i tot, van estar més pendents de fer
fora al que estava dalt de tot per a posar al segon. Total, que aquests partits
van pensar més en ells que en el país petit pel qual havien de treballar, van
contractar a tort i a dret a ull, crear institucions i altres coses
deficitàries i que servien per a ben poc, però com que hi havia bonança constructora
tant els va fer. Però clar, això es va acabar, llavors quan no entrava dineret
fresquet és quan es va detectar el gran forat a la caixa d’aquest país petit.
Resulta que aquests partits, alguns dels quals ara es posen al capdavant del
moviment de la independència, no van fer res tampoc per aconseguir-la. Al·leguen
clar, que no tenien majoria per fer-ho, però era feina seva aconseguir-la, però
mentre anaven parant la mà, ja els anava bé.
Així doncs, la societat els ho va fer pagar i van anar
directament a la gola del llop i van votar inconscientment al partit que
portava 23 anys abaixant-se els pantalons abans de que entres el tripartit al
govern. I així estava tot fins a no fa molt, amb tots aquests partits que
havien estat al capdavant del govern que el març d’aquest any van intentar
modificar la llei de consultes però sense pensar en cap moment d’incloure les
consultes referendàries, és a dir, tots aquests que ara a l’oposició parlen d’independència,
de referèndums, que exigeixen segons quines coses, han votat a favor de
modificar una llei, acceptant que no es puguin fer referèndums (el tribunal
constitucional ho va prohibir), fa pocs mesos, no es que sigui fa molts anys.
Però clar com sempre, és més fàcil demanar les coses des de l’oposició que quan
estàs al govern i et jugues el cul. La primera quedes bé i guanyes vots, la
segona perds la cadireta. És molt diferent.
Doncs bé, quan ja semblava que la cosa estava molt
estancada, va aparèixer un grup de gent, sense ànims polítics, que va tenir una
bona iniciativa, que va ser intentar fer anar cap endavant a tota la gent que
vol la independència i que estava desmembrada separada entre diferents partits
e interessos. Era un moviment apolític, però clar, quan la cosa comença a
agafar cos, la cosa ja canvia, perquè la cosa llavors es converteix en una font
de recaptació de vots i de neteges de cares per destrosses anteriors. El punt
culminant va ser la manifestació que es va començar a gestar de cara a la
diada.
Així doncs, els voltors van començar a buscar la carnassa.
Primer els que estan ara al govern van veure que una manifestació, si tenia
èxit, podia servir-los de molt de cara a la negociació amb el govern del partit
gran de cara a fer pressió de cara al pacte fiscal que ha d’anar a negociar,
sense pensar en cap moment en que al govern central se li’n fot Catalunya
perquè els vots ja els té perduts. Però ells ho van veure així i el mateix
president del govern va demanar que la gent sortís a manifestar-se, però ell amagadot
a casa. Es van separar de cara a acontentar a tothom, una part del partit han
sortit a incentivar la seva massa electoral i l’altra part ha sortit a dir el
contrari, per a tranquil·litzar a la part més conservadora.
Després el partit que més davant s’ha posat del moviment i
de cara a les fotos, de cara a recaptar vots i tapar ferides de les barbaritats
anteriors, com ara estar al govern a qualsevol preu i no treballar més que per
a les seves guerres internes. Ara han posat al capdavant a un nou membre per a
intentar netejar la cara que surt a les fotos i s’han posat al capdavant de
tot, intentant recuperar la massa independentista que tenien i que van perdre
massivament les darreres eleccions. Però clar és més fàcil demanar ara la
independència, ara que la pilota estarà a la teulada del que governa. És el pas
més fàcil demanar a l’oposició, perquè el que ho ha d’aconseguir és el que està
al poder i ells ja queden bé davant de la seva massa i la que volen recuperar.
Però aquests quan van estar al capdavant del govern no van fer res per
aconseguir-la, però ara és molt bonic movilitzar a les masses i quedar bé amb
la gent.
Després hi ha dos partits que també van estar al govern i
que uns no volen la independència ni en pintura i els altres els interessa més
aconseguir els seus propòsits, ja sigui amb independència o no, sinó aconseguir
millorar la qualitat de vida de la gent i conservar també, perquè no dir-ho, la
seva cadireta sense tindre molts de marrons.
Llavors estan els partits que directament tenen el monopoli
dels fatxendes que viuen a Catalunya i que tampoc volen veure ni en pintura la
independència.
Així doncs, amb aquest caldo de cultiu, s’arriba a demà a la
manifestació massiva. Formada per un cúmul de gent amb diversos interessos i
diverses ambicions, per diversa gent que està il·lusionada amb el moviment,
famílies senceres que tindran la sensació de viure un dia històric, gent que
anirà a passar el dia, gent que anirà a acompanyar a altres o inclús gent que
aprofitarà els autobusos per a anar cap a Barcelona gratis o més barat que de
costum. Segurament serà la manifestació més nombrosa de la història, copsarà
portades, es publicaran fotos, etc.
Però al dia següent es tornarà al mateix lloc on estava, la
gent del moviment estarà contenta perquè s’haurà congregat a molta gent, els
polítics seguiran fent el mateix i amb la feina feta i el país petit seguirà
dintre del país gran i amb el president del país petit abaixant-se els
pantalons davant del país gran, conte contat, conte acabat.
Perquè a la gent sovint se li oblida que per a que això
sigui real, es necessiten als polítics que hi ha i aquí és on està el principal
problema. Posem, sent molt optimistes, que hi vagin dos milions de persones.
Per a l’únic que haurà servit serà per a veure quin camí ha d’escollir cada partit
de cara a les properes eleccions, serà una enquesta però gratuïta.
Per a poder ser independents ho ha de demanar el parlament
de Catalunya a Europa, ha de convocar un referèndum oficial i que una majoria
de almenys un 50% de Catalunya voti a favor. El més lògic seria convocar
eleccions i veure cap a on va la intenció d’aquest país.
Però resulta que quan la cosa ha de passar pels polítics és
quan és complica. Per a que es pugui assolir la majoria del parlament ha d’estar
d’acord i demanar-la a Europa. CiU està molt clar que no està per la labor i és
la que té majoria ara mateix, després el PP i PSC, que si això passes i
Catalunya fos independent haurien de desaparèixer ja que són filials del govern
central. Algú pensa que puguin estar a favor de la independència?? Ciutadans
igual. Així doncs, quedaria com sempre iniciativa indecisa i els diferents
partits independentistes i esquerra, que votarien favorablement però que no
tindrien la força per assolir-ho.
Podríem pensar que convocant eleccions anticipades aquests
podrien aconseguir més força (que per això estan sortint massivament a les
fotos, després m’agradaria veure que farien), però algú pensa que Mas, amb les
ganes que tenia de pujar al poder convocarà eleccions anticipades?? La única
forma que les convoqui és quan surti malament la història del pacte fiscal.
Després està el tema del després. El què passarà en el cas
hipotètic de que es demani a Europa la independència. No és el mateix fer una reivindicació
al carrer, en un dia festiu quan estàs fins als collons del que està passant,
que després haver de decidir alguna cosa quan ni hi ha punt de retorn. Perquè la
meva entrada respecte a enfocar-ho com un conte, és perquè això de moment no té
cap rumb ni cap camí marcat. S’està parlant d’una situació etèria, utòpica,
sense explicar el que passarà en cas de seguir aquest camí.
No és el mateix anar demà a la manifestació, que votar
després si o no, quan la gent s’adoni de l’escenari que es produirà després.
Igual el que va demà a la manifestació, quan se n’adoni que en cas d’aconseguir-la
potser el govern es queda sense diners i no poden cobrar les seves nòmines.
Potser quan es vegin els riscs reals de fer aquest pas, molts dels que van a la
manifestació s’ho pensen dues vegades.
Potser els que van a la manifestació, en veure com ens està
governant CiU que encara ens està apretant més que el govern central, els
altres partits que van estar anteriorment que ens van posar al forat que hi ha
ara, potser quan vegin que després manaran els mateixos que tant malament ho
han fet, però amb més riscs de quedar-nos sense res, potser s’ho pensin a l’hora
de donar el seu si a la independència. I sobretot, em costa creure que quan a
unes eleccions que se suposa que vas a votar al partit que ha de governar els
pròxims quatre anys i depèn de quin sigui hi haurà un rumb o un altre, que vagi
a votar al voltant d’un 30% de catalans. Em costa creure que es pugui assolir
aquest percentatge a un referèndum per a poder aconseguir fer la petició a
Europa.
Però el que més em preocupa de tot, és veure com s’està
engrescant a la gent i de com s’està parlant de la independència, sense tenir
un full de ruta clar i sense explicar a la població els riscs i els problemes
que es poden generar. Jo soc partidari d’una independència real i amb les coses
clares, poden escollir realment el que vull, però això no és el que ens estan oferint
ara mateix els que convoquen la manifestació, només ens estan oferint una
situació utòpica on tot és bonic i meravellós.
Per tant, jo sentint-ho molt, passo de gastar-me 15 euros i
anar a una manifestació per a que m’utilitzin políticament. Ha quedat demostrat els darrers temps, que els únics que han pogut canviar alguna cosa han estat els islandesos. Al nostre país cada dia hi ha manifestacions i se les passen pel forro, el mateix que faran amb aquesta, amb la diferència que els diferents mitjans nacionalistes espanyols i els mitjans catalans tindran uns quants dies per a emplenar minuts i pàgines.
